_08 REGULACIONS CONTRA EL CAOS
EXECUTIUS IMPRUDENTS I DERIVATS SUÏCIDES
La crisi del 2008 ha colpejat tant o més durament els països rics que els països pobres i emergents. La Gran Recessió ha fet que caiguin dràsticament els seus ingressos fiscals i que els governs no sàpiguen com pagar els serveis públics que constitueixen l’Estat del benestar. Per això, els ciutadans dels països rics, si volen preservar els seus drets socials, haurien de ser els primers interessats en reclamar reformes profundes dels mercats financers internacionals. Quines haurien de ser aquestes reformes? Stiglitz en reclama amb urgència algunes com aquestes:
1. Els executius del sector financer acostumen a tenir un sistema de retribució salarial molt imprudent: cobren uns bonus astronòmics quan la seva entitat obté uns bons beneficis a curt termini i les seves accions pugen a la borsa. Això genera incentius perversos: els directius, per aconseguir aquests bonus, sovint assumeixen riscos irresponsables que poden provocar greus pèrdues a llarg termini als seus bancs -quan probablement ells ja no hi siguin- i contribuir a l’esclat d’una crisi com la del 2008. Per evitar-ho, cal vincular les pagues dels banquers als rendiments a llarg termini del banc que gestionen: si el seu sou reflecteix tant els guanys com les pèrdues, estaran incentivats a actuar de manera prudent.
2. Els derivats són actius que, teòricament, serveixen per disminuir els riscos financers, però a la pràctica s’han convertit en “armes financeres de destrucció massiva” (Warren Buffet). Són els productes financers més propicis per a l’especulació. Derivats com els credit default swaps (CDS) van tenir un paper clau en la crisi del 2008. Són una mena d’assegurança contra la fallida de determinats bancs. Però els pot comprar -i especular amb ells- qualsevol inversor, no només els bancs afectats. Així, els propietaris de CDS estan interessats en que el banc assegurat faci fallida, perquè així ells faran negoci. Cal regular estrictament els mercats de derivats –i els de CDS en particular- per evitar que puguin posar en perill la totalitat del sistema financer.
CLIENTS PROTEGITS, BANCS MÉS PETITS I REGULADORS LLIURES
3. La història de les hipoteques subprime ha demostrat que per tal de millorar els seus beneficis a curt termini, els bancs estaven disposats a col·locar els seus crèdits fins i tot a persones que difícilment podrien tornar-los. Per aconseguir-ho, a vegades inclús van ocultar les condicions reals del contracte. Milers de persones hipotecades s’han quedat sense casa en descobrir que no podien pagar. Calen mecanismes de protecció per evitar que els clients que contracten productes financers siguin poc o mal informades pels bancs.
4. Hi ha bancs tan grans i tan interconnectats amb la resta de bancs que, si fessin fallida, arrossegarien tot el sistema financer darrera seu. Són les “entitats massa grans per caure”. El govern, si corren perill, es veurà obligat a rescatar-les per tal d’evitar un col·lapse general del crèdit. Conscients d’això, aquests bancs assumeixen riscos imprudents per obtenir majors beneficis, sense preocupar-se de si així s’encaminen a la fallida. Es l’anomenat “risc moral”: el fet que determinades garanties generin irresponsabilitat. La solució és molt senzilla: dividir cadascun d’aquests bancs tan grans en varis bancs més petits. “Si són massa grans per fer fallida és que són massa grans per existir” (Stiglitz).
5. Els Estats compten amb institucions públiques encarregades de regular el sistema financer. Tanmateix, la capacitat del sector financer per influir sobre els reguladors públics és immensa -sovint perquè els seus responsables procedeixen del propi sector o hi acaben anant a parar-. Es el cas més clar del que es coneix com la “captura del regulador” (per part del sector regulat). Les darreres dècades, el sector financer ha impedit repetidament que els reguladors aprovessin normes que perjudicaven els seus interessos particulars, però que afavorien l’interès general i que haguessin evitat la crisi. Impedir la “captura dels reguladors” és vital per tal de regular adequadament els mercats financers.
