Tots els països pobres aspiren a sortir de la pobresa. Per aconseguir-ho, haurien de crear riquesa –a partir de la seva gent, les seves empreses i els seus recursos naturals– i distribuir-la equitativament entre la població. El creixement econòmic d’aquests països és una condició indispensable –tot i que no suficient– per eradicar la pobresa.
Tanmateix, no hi pot haver creixement econòmic si abans no hi ha un mínim d’infraestructures, d’ingressos familiars, d’educació i de salut, i d’institucions públiques estables i transparents. Sense aquests mínims la inversió privada ho té molt difícil per crear riquesa i, per això, evita o marxa dels països on no estan garantits.
Sense aquests mínims, ni les famílies ni les empreses poden resistir les inestabilitats que acompanyen sempre qualsevol activitat productiva i es fa impossible cap procés d’acumulació de capital –ja sigui físic, financer o humà– que és el motor principal del creixement i del progrés econòmic.
Els països més pobres, per tant, no poden sortir de la pobresa per si mateixos, atrapats com estan en un cercle viciós. El creixement -si els seus fruits es distribueixen de manera justa- és l’únic camí estable per superar la pobresa; però la pobresa extrema impedeix activar els mecanismes que fan possible el creixement. Cal trencar aquest cercle viciós. Per fer-ho, és imprescindible eradicar la pobresa extrema amb l’ajuda exterior procedent dels països rics.
