“[Fins als anys seixanta], l’avantatge comparatiu de Corea era el cultiu d’arròs. Però encara que els agricultors coreans es convertissin en els productors d’arròs més eficaços del món, els seus ingressos continuarien sent limitats. El govern coreà va ser conscient que per aconseguir amb èxit el desenvolupament, la seva economia havia de passar de basar-se en l’agricultura a fer-ho en la indústria.”
En 34 anys Corea va créixer tant com els britànics en 160. Com explica Paul Krugman: "El 1963 Corea del Sud era probablement més pobra del que la Gran Bretanya ho havia estat el 1800; potser més pobra del que la Gran Bretanya ho havia estat des del segle XVIII. El 1997, els coreans havien assolit més o menys la renda per càpita de la Gran Bretanya a principis dels seixanta."
No obstant l'èxit econòmic, aquest procés va esdevenir-se sota una dictadura militar, severament repressora de les llibertats polítiques, i en un context geopolític fortament marcat per la guerra freda. Avui, tanmateix, Corea és una democràcia i té una distribució de la renda bastant equitativa.
Al finalitzar la guerra, Corea era més pobra que l'Índia; a principis dels anys 90 havia ingressat a l'OCDE, el club de les nacions industrialitzades més avançades. (...) Després del naufragi de la Guerra de Corea, el país va formular una estratègia de creixement que va augmentar la renda per càpita vuit vegades en 30 anys, va reduir la pobresa dràsticament, va aconseguir l’alfabetització universal i va avançar molt a tancar la bretxa tecnològica amb els països avançats.”
Stiglitz, J.E.: El malestar en la globalització
