Els països pobres no tenen diners per finançar per si mateixos les inversions necessàries per impulsar el creixement econòmic i sortir de la pobresa. Per això, històricament han acudit als països rics -ja sigui als seus bancs privats, als seus governs o als organismes financers internacionals que aquests controlen- per tal d’obtenir préstecs. D’aquí prové el seu “deute extern”.
A vegades, però, aquestes inversions no han funcionat i l’economia dels països pobres no ha crescut. A vegades, l’economia ha crescut però la població encara ho ha fet més ràpid i la renda per càpita d’aquests països ha disminuït. En aquests casos, aquests països han seguit sent tan pobres com abans però, a més, han quedat endeutats i sense saber com tornar els seus deutes.
En conseqüència, sovint els països pobres es veuen obligats a dedicar una part important dels seus pressupostos a pagar els interessos del seus préstecs. Quan els seus ingressos públics -molt escassos- els dediquen a tornar el deute extern, no els poden fer servir per garantir un nivell mínim de salut o d’educació per a la seva població. Massa injust. A més, quan les necessitats socials més bàsiques no estan cobertes, el creixement econòmic és impossible. Així s’esdevé una gran paradoxa: els préstecs internacionals, que havien d’accelerar el desenvolupament econòmic, acaben contribuint a frenar-lo.
