_03 A QUI TOCA VALORAR ELS RISCOS?
Si els països pobres -i bona part dels països emergents- acumulen unes quantitats ingents de deute extern que no saben com pagar, senyal que al llarg del temps han obtingut masses préstecs. D’entrada, semblaria que el responsable d’un deute excessiu és sempre el país endeutat. Però, en realitat, els creditors que presten els diners -els bancs dels països rics, els seus governs o les institucions financeres internacionals- també en són responsables.
Entre els països que demanen diners i els que els presten hi ha una diferència clau: els creditors poden valorar el risc d’un préstec amb molta més precisió que els deutors. Perquè els països pobres, sempre en situació dramàtica, difícilment es resistiran a l’oferta d’un préstec: “son una presa fàcil per a qualsevol que estigui desitjant deixar diners” (Stiglitz). Però un creditor responsable mai no hauria de concedir préstecs massa arriscats. Tanmateix, els bancs occidentals només pensen en el negoci que fan quan atorguen crèdits, al marge de si el país receptor pot tornar-los o no. L’excés de deute, doncs, també és degut a la incapacitat dels bancs i governs creditors per valorar adequadament els riscos que assumeixen quan concedeixen préstecs a un país pobre o emergent.
Avui, però, la responsabilitat del deute extern recau completament sobre aquells que han demanat els diners i gens ni mica sobre aquells que els han prestat. Normalment, els països deutors són obligats a tornar-lo al preu que sigui, i els països rics i els seus bancs no contribueixen per a res a la solució. Com explica Stiglitz: “Els contribuents del país pobre acaben pagant els errors de càlcul dels prestamistes (els bancs) del país ric.”
