_03 EL FONS MONETARI INTERNACIONAL


El Fons Monetari Internacional (FMI) és una organització financera internacional que agrupa la majoria d’estats del món: 187 països en total. Va néixer després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, sota la inspiració intel·lectual de Keynes.

Keynes va descobrir que els mercats, per si sols, no garanteixen la plena ocupació. Cal que el govern intervingui en l’economia i activi la demanda per tal que l’economia creixi i desaparegui l’atur. Tanmateix, una part d’aquesta demanda depèn de les exportacions. Per tant, el creixement econòmic de cada país dependrà parcialment del comportament de la resta: quan un país retalla les seves importacions, està perjudicant el creixement de la resta de països.

Keynes va proposar la creació d’un FMI per tal de garantir que tots els països estiguin en condicions d’importar el màxim, la qual cosa significa que tots ells puguin exportar al màxim i, d’aquesta manera, promoure la plena ocupació al seu interior.



OBJECTIUS

Per això, els objectius oficials del FMI són:

• garantir l’estabilitat en el sistema monetari internacional -és a dir, facilitar el sistema de pagaments internacionals i l’estabilitat dels tipus de canvio que permet als països efectuar transaccions entre si-.

• facilitar l’expansió i el creixement equilibrat del comerç internacional

• concedir crèdits als països membres que tinguin dificultats en la seva balança de pagaments -és a dir, que tinguin dificultats per pagar les seves importacions-

• escurçar la duració i disminuir el desequilibri en les balances de pagaments dels països membres

• a canvi de concedir els crèdits, el FMI i el país beneficiari formulen un programa de polítiques, de manera que la continuïtat del finançament està condicionada a la implementació eficaç d’aquest programa.

Tots aquests objectius estan interrelacionats entre sí. L’estabilitat en el tipus de canvi entre divises és una condició imprescindible per fomentar el comerç internacional. El mateix es pot dir dels crèdits per tal que els països puguin corregir els seus problemes en la balança de pagaments.



FILOSOFIA ORIGINAL

L’objectiu de Keynes era evitar que la recessió d’un país no acabés contribuint a la recessió d’un altre, i així successivament. Quan un país afronta una recessió, segons Keynes ha d’expandir la despesa pública per tal de recuperar el creixement. Si no ho fa, aquest país importarà menys i, d’aquesta manera, frenarà les exportacions -i el creixement- de la resta de països. Al seu torn, aquests països, en veure reduït el seu creixement, també importaran menys: així es pot generar una espiral recessiva que es vagi retroalimentant.

Però per poder fer polítiques expansives, els països necessitaran finançament exterior. Per això calia, segons Keynes, un Fons Monetari Internacional: per concedir crèdits als països en recessió que els permetin activar la despesa pública i sostenir la seva demanda. D’aquesta manera, el FMI havia de ser l’instrument encarregat de garantir la demanda a escala global -que no és més que la suma de la demanda de tots i cadascun dels països- i, per tant, el creixement de l’economia mundial en el seu conjunt.


EL GIR NEOLIBERAL

Tanmateix, a partir dels anys 80, el FMI va quedar impregnat de les teories econòmiques neoliberals, segons les quals els governs no han d’intervenir mai en l’economia. Segons el neoliberalisme, quan un país entra en recessió, s’ha de deixar que les forces del mercat actuïn per si soles per tal que aquella economia recuperi el creixement. Però aleshores, si els governs ja no han de fer polítiques expansives, ja no cal un FMI que els concedeixi crèdits per tal de finançar la seva despesa pública.

Així, el FMI va fer un canvi radical: va abandonar la seva filosofia keynesiana inicial i es va convertir en un enemic de la intervenció dels governs i de les polítiques expansives. Els darrers trenta anys, quan les economies dels països pobres i emergents han patit situacions crítiques -ja sigui una recessió o una desacceleració greu- i els governs d’aquests països han acudit al FMI, aquest, a canvi de concedir els seus crèdits, ha imposat una sèrie de Condicions que sempre han seguit el mateix patró: molt especialment, privatitzar el sector públic i retallar la despesa pública per tal de reduir acceleradament el dèficit públic. Però aquestes polítiques, contractives, en comptes d’afavorir el creixement econòmic el dificulten.

Com va escriure Stiglitz: “Es va intentar que el FMI, en la seva concepció original, exercís una pressió als països pe tal que apliquessin polítiques més expansives que les que escollirien per si sols. Avui el Fons ha invertit el seu rumb, i pressiona a les nacions, sobretot a les subdesenvolupades, per tal que apliquin polítiques més contractives que las que aplicarien per si sols” (El malestar en la globalització, 2002).


SISTEMA DE VOT

Els vots de cada país són proporcionals a la seva quota, és a dir, del capital que aporten al FMI. La quota de cada país depèn del seu pes en l’economia mundial.

Les decisions normals requereixen una majoria del 70% dels vots. Però les decisions més importants necessiten una majoria “superqualificada” del 85% dels vots. Donat que els Estats Units són l’únic país que disposa de més d’un 15 % dels vots (16.74%), a la pràctica té poder de veto sobre totes les decisions importants: és impossible assolir una majoria del 85% sense la seva participació.