_07 REGULAR EL QUE RESCATA
La tardor del 2008, la fallida del banc d’inversió Lehman Brothers, un dels més grans del món, va ser el detonant de la crisis financera més greu del capitalisme des del crack del 29. Si aquella crisi va provocar la Gran Depressió, aquesta ha estat la causa del que ja es coneix com la Gran Recessió.
Després del crack del 29, els països capitalistes van reformar en profunditat el seu sistema financer per evitar la repetició d’una catàstrofe similar. Tanmateix, moltes de les regulacions establertes aleshores es van abandonar a partir dels anys vuitanta, quan l’hegemonia del pensament neoliberal va imposar la desregulació total dels mercats financers. La crisi del 2008 ha evidenciat la necessitat de tornar-los a regular de nou i a fons, però ara en el context -molt diferent al dels anys 30- d’unes finances altament globalitzades.
La solució dels anys 30 va consistir en separar de manera estricta la banca comercial de la banca d’inversió. La primera comptaria amb la protecció del govern -si l’entitat feia fallida, el govern garantiria els estalvis dipositats allí- però a canvi estaria fortament regulada, per impedir que assumís riscos irresponsables. La banca d’inversió podria seguir assumint riscos excessius, però mai seria rescatada pel govern en cas de fallida.
La revocació d’aquesta separació el 1999 ha estat una de les causes de la crisi del 2008. Cal recuperar-la. Però amb això no n’hi ha prou. Perquè actualment el paper de la banca d’inversió -no regulada- en el conjunt del sistema financer és tan essencial, que es fa quasi impossible no rescatar-la quan fa fallida. Però aleshores, a canvi de l’ajut públic, cal sotmetre aquesta banca “a l’ombra” a regulacions similars a les de la banca comercial. Com diu Krugman: “Tot el que es rescata en temps de crisi, ha d’estar regulat en temps normals”.
Després del crack del 29, els països capitalistes van reformar en profunditat el seu sistema financer per evitar la repetició d’una catàstrofe similar. Tanmateix, moltes de les regulacions establertes aleshores es van abandonar a partir dels anys vuitanta, quan l’hegemonia del pensament neoliberal va imposar la desregulació total dels mercats financers. La crisi del 2008 ha evidenciat la necessitat de tornar-los a regular de nou i a fons, però ara en el context -molt diferent al dels anys 30- d’unes finances altament globalitzades.
La solució dels anys 30 va consistir en separar de manera estricta la banca comercial de la banca d’inversió. La primera comptaria amb la protecció del govern -si l’entitat feia fallida, el govern garantiria els estalvis dipositats allí- però a canvi estaria fortament regulada, per impedir que assumís riscos irresponsables. La banca d’inversió podria seguir assumint riscos excessius, però mai seria rescatada pel govern en cas de fallida.
La revocació d’aquesta separació el 1999 ha estat una de les causes de la crisi del 2008. Cal recuperar-la. Però amb això no n’hi ha prou. Perquè actualment el paper de la banca d’inversió -no regulada- en el conjunt del sistema financer és tan essencial, que es fa quasi impossible no rescatar-la quan fa fallida. Però aleshores, a canvi de l’ajut públic, cal sotmetre aquesta banca “a l’ombra” a regulacions similars a les de la banca comercial. Com diu Krugman: “Tot el que es rescata en temps de crisi, ha d’estar regulat en temps normals”.
