_06 CONTROLS DE CAPITALS I TAXA TOBIN

La història de les crisis financeres ens ofereix vàries lliçons. La crisi asiàtica (1997) va revelar que el model de “tipus de canvis flotants” és una gran temeritat: converteix els països emergents en víctimes de les “profecies que s’autocompleixen”. Però crisis com la d’Argentina (2002) o la de Gran Bretanya (1992) van evidenciar que el model de “tipus de canvis fixes”, si no va acompanyat de restriccions als moviments de capitals, converteix la moneda dels països que l’adopten en carn de canó dels especuladors. Per això, per a molts economistes, la millor alternativa és instaurar controls als fluxos internacionals de capital financer. Els suposats inconvenients d’aquest model -dificultar l’accés a la inversió estrangera o propiciar la corrupció- són molt menors que els seus avantatges.

Les economies que han optat per aquest camí han estat les de més èxit. Xina encara avui no permet la lliure circulació del capital financer i és el país del món que més ha crescut en les darreres dècades. A Xile, durant els anys 90, els capitals que arribaven havien d’ingressar un dipòsit al seu Banc Central, que només recuperaven si marxaven al cap d’un determinat temps; així es garantia que només entressin al país inversions a llarg termini -productives- i no inversions a curt termini -merament especulatives-.

El capital financer només és una font de creixement econòmic quan s’inverteix al servei de l’economia productiva: quan actua amb fins especulatius esdevé sovint una font de crisi i de ruïna. Per això, una altra mesura molt reivindicada per regular els mercats de capitals és la “taxa Tobin”: un impost sobre las transaccions financeres que penalitzaria les inversions a curt termini i, per tant, reduiria l’especulació.