_04 QUIN MAL ÉS MENYS DOLENT?
Com que el model de “canvis fixos però regulables” dificulta l’entrada dels capitals financers i, en teoria, aquests són la clau del creixement econòmic, se suposa que aquest model el perjudica. A més, el control a l’entrada de capitals, segons quin sigui el sistema polític, propicia la corrupció. Sembla, doncs que el model de “tipus de canvis flotants” és clarament més avantatjós per afavorir el creixement dels països.
Tanmateix, tot i que aquest model de “canvis flotants” pot ser més o menys beneficiós per als països rics, comporta riscos desastrosos per als països pobres i emergents. Perquè els converteix molt fàcilment en víctimes de la diabòlica dinàmica de les “profecies que s’autocompleixen”: quan els inversors creuen que un país amb problemes econòmics acabarà malament, marxen d’allí en estampida i l’economia d’aquell país efectivament s’acaba enfonsant; en canvi, si creuen que un país anirà bé malgrat tingui dificultats, s’hi queden i gràcies a això el país se’n surt. Les expectatives dels mercats financers s’acaben confirmant a sí mateixes.
Això és exactament el què va succeir en la crisi financera del Sud-est asiàtic del 1997. Països sencers que fins aquell moment eren el destí favorit del capital financer internacional van ser abandonats de la nit al dia: a Indonèsia, Tailàndia, Filipines o Corea del Sud el PIB es va desplomar i l’atur, en alguns casos, es va triplicar en pocs mesos. Qui millor va aguantar la crisi va ser Malàisia, que va imposar controls als capitals per tal de combatre-la.
Tanmateix, tot i que aquest model de “canvis flotants” pot ser més o menys beneficiós per als països rics, comporta riscos desastrosos per als països pobres i emergents. Perquè els converteix molt fàcilment en víctimes de la diabòlica dinàmica de les “profecies que s’autocompleixen”: quan els inversors creuen que un país amb problemes econòmics acabarà malament, marxen d’allí en estampida i l’economia d’aquell país efectivament s’acaba enfonsant; en canvi, si creuen que un país anirà bé malgrat tingui dificultats, s’hi queden i gràcies a això el país se’n surt. Les expectatives dels mercats financers s’acaben confirmant a sí mateixes.
Això és exactament el què va succeir en la crisi financera del Sud-est asiàtic del 1997. Països sencers que fins aquell moment eren el destí favorit del capital financer internacional van ser abandonats de la nit al dia: a Indonèsia, Tailàndia, Filipines o Corea del Sud el PIB es va desplomar i l’atur, en alguns casos, es va triplicar en pocs mesos. Qui millor va aguantar la crisi va ser Malàisia, que va imposar controls als capitals per tal de combatre-la.
