_03 DUES MANERES D'ORGANITZAR EL SISTEMA FINANCER MUNDIAL
Hi ha dues opcions a l’hora d’organitzar el sistema financer i el sistema monetari internacionals -dos sistemes que estan estretament vinculats entre sí-.
La primera consisteix en deixar que els capitals financers puguin circular lliurement pels diferents països del món -sense necessitar l’autorització dels governs dels països on volen invertir-. Perquè això sigui possible, els inversors que actuen als mercats financers han de poder comprar i vendre les monedes dels diferents països amb plena llibertat. En conseqüència, els tipus de canvi entre aquestes monedes variaran permanentment, segons si els inversors volen invertir poc o molt en un determinat país i, per tant, segons si la moneda d’aquell país té poca o molta demanda. Aquest model -anomenat de “tipus de canvis flotants”- és el que predomina des dels anys setanta a la majoria de països del món, amb els Estats Units al capdavant.
La segona prioritza l’estabilitat monetària: es tracta d’evitar que els tipus de canvi puguin variar constantment i de manera incontrolable, perquè aquesta inestabilitat no afavoreix el creixement econòmic. Però, si no fessin res, la moneda dels països que trien aquesta opció es convertiria en una presa fàcil dels especuladors. Per evitar-ho, aquests països han d’establir restriccions a l’entrada i la sortida dels capitals financers internacionals, els quals, per tant, ja no podran circular amb plena llibertat, sinó que estaran subjectes al control governamental a l’hora d’invertir. Aquest model -de “tipus de canvis fixos però regulables”- predominava al món entre 1944 i 1971, el període conegut com “l’era dorada del capitalisme”, i avui el fan servir països com la Xina.
La primera consisteix en deixar que els capitals financers puguin circular lliurement pels diferents països del món -sense necessitar l’autorització dels governs dels països on volen invertir-. Perquè això sigui possible, els inversors que actuen als mercats financers han de poder comprar i vendre les monedes dels diferents països amb plena llibertat. En conseqüència, els tipus de canvi entre aquestes monedes variaran permanentment, segons si els inversors volen invertir poc o molt en un determinat país i, per tant, segons si la moneda d’aquell país té poca o molta demanda. Aquest model -anomenat de “tipus de canvis flotants”- és el que predomina des dels anys setanta a la majoria de països del món, amb els Estats Units al capdavant.
La segona prioritza l’estabilitat monetària: es tracta d’evitar que els tipus de canvi puguin variar constantment i de manera incontrolable, perquè aquesta inestabilitat no afavoreix el creixement econòmic. Però, si no fessin res, la moneda dels països que trien aquesta opció es convertiria en una presa fàcil dels especuladors. Per evitar-ho, aquests països han d’establir restriccions a l’entrada i la sortida dels capitals financers internacionals, els quals, per tant, ja no podran circular amb plena llibertat, sinó que estaran subjectes al control governamental a l’hora d’invertir. Aquest model -de “tipus de canvis fixos però regulables”- predominava al món entre 1944 i 1971, el període conegut com “l’era dorada del capitalisme”, i avui el fan servir països com la Xina.
